El futbol segueix sent el campió

La fita assolida per la selecció espanyola és absolutament extraordinària. Mai cap equip no havia aconseguit enllaçar dos campionats continentals i un mundial de manera consecutiva. Espanya va guanyar l’Eurocopa l’any 2008 amb Luis Aragonés al capdavant i, efectivament, alguna cosa va canviar aleshores, alguna porta es va obrir, alguna mena de clic es va produir en la mentalitat de professionals i aficionats i va provocar que la majoria creguéssim que era possible guanyar jugant bé. O encara més: que jugant bé un equip té més opcions de guanyar. I així ha estat. Vicente Del Bosque va prendre el relleu en una selecció que no només va mantenir la bona línia, sinó que l’ha millorat de forma espectacular. Al Mundial de Sud-Àfrica aquest equip va arribar a l’excel·lència i a la present Eurocopa, amb un joc segurament més irregular –fluix enfront Itàlia (a la primera fase) i Croàcia, millor contra Irlanda, bons partits davant França i Portugal, sensacional l’últim partit passant futbolísticament per sobre dels italians–, va arribar merescudament a la final i la va guanyar de manera incontestable.

La resposta a la qüestió de per què la selecció espanyola porta quatre anys jugant tant i tan bé és, per mi, ben senzilla: el pes específic que tenen en aquest equip els jugadors formats i educats en el futbol a La Masia del F.C. Barcelona. Una feina ben feta que involucra moltes persones i comporta una pila d’anys. Com entenen el joc i el posen en pràctica Iniesta, Xavi, Busquets, Pedro, Cesc, Puyol, Piqué i Jordi Alba no és quelcom improvisat i, encara menys, casual. Es tracta de jugadors que han rebut una educació, des de ben petits, centrada en el bon gust futbolístic, en donar prioritat al control de la pilota i la seva circulació, en voler dominar el joc, en pressionar el contrari per tal de recuperar la possessió de l’esfèrica el més ràpidament possible. Són ells els qui han conduït el seu equip i la seva selecció fins als triomfs més importants de les seves històries. Evidentment, aquestes victòries no les han aconseguit ells sols: hi ha altres jugadors que hi han contribuït de manera igualment decisiva. Per exemple: Messi, Eto’o, Alves, Keita, Touré Yaya, Valdés, Abidal, Mascherano, Villa, etc. en el Barça, i Silva, Cazorla, Casillas, Capdevila, Senna, Villa, etc. en la selecció. Però, a aquestes alçades, no reconèixer que l’èxit futbolístic d’Espanya beu directament del del F.C. Barcelona no només és negar una evidència sinó que demostra una falta de criteri absoluta. La selecció espanyola guanyadora és la que estima la pilota, la cuida, l’acarona, la posseeix com una amant de l’esport futbol. La barroeria de l’Espanya de “la furia” i de “los huevos” va convertir l’equip, durant dècades, en perdedor i fracassat.

Per tot plegat expresso la meva alegria: en una temporada en la qual els títols més representatius els han acaparat equips gasius que massa sovint prioritzen els tripijocs per sobre del bon gust amb la pilota –l’ànima del futbol–, com són el Chelsea, el Real Madrid i l’Atlético de Madrid, que l’esdeveniment continental de seleccions el guanyi l’espanyola és una molt bona notícia que ens omple d’esperança. El campió segueix sent el futbol.

L’onze de l’Eurocopa segons Harry Powell

Neuer – Lahm – Piqué – Jordi Alba – Khedira – Pirlo – Dzagoev – Iniesta – Cesc – Silva – Balotelli .

 Iniesta, l'espectacle del futbol

Els millors del Mundial

A continuació us ofereixo la llista dels jugadors més destacats del Mundial de Sud-àfrica, segons el meu parer.

Chicharito Hernández (Mèxic)
Fucile (Uruguai)
Lugano (Uruguai)
Forlán (Uruguai)
Luis Suárez (Uruguai)
Tévez (Argentina)
Higuaín (Argentina)
Mascherano (Argentina)
Messi (Argentina)
Donovan (Estats Units)
Neuer (Alemanya)
Lahm (Alemanya)
Friedrich (Alemanya)
Mertesacker (Alemanya)
Khedira (Alemanya)
Müller (Alemanya)
Schweinsteiger (Alemanya)
Özil (Alemanya)
Klose (Alemanya)
Podolski (Alemanya)
Kevin Prince Boateng (Ghana)
Ayew (Ghana)
Gyan (Ghana)
Stekelenburg (Holanda)
Mathijsen (Holanda)
Sneijder (Holanda)
Van Bronckhorst (Holanda)
Elia (Holanda)
Kuyt (Holanda)
Robben (Holanda)
Honda (Japó)
Villar (Paraguai)
Riveros (Paraguai)
Valdez (Paraguai)
Vittek (Eslovàquia)
Dani Alves (Brasil)
Gilberto Silva (Brasil)
Robinho (Brasil)
Kolo Touré (Costa d’Ivori)
Meireles (Portugal)
Eduardo (Portugal)
Casillas (Espanya)
Piqué (Espanya)
Puyol (Espanya)
Cesc (Espanya)
Iniesta (Espanya)
Busquets (Espanya)
Alonso (Espanya)
Xavi (Espanya)
Pedro (Espanya)
Villa (Espanya)
Benaglio (Suïssa)
Alexis Sánchez (Xile)

I l’onze del Mundial segons Harry Powell:

CASILLAS – LAHM – LUGANO – PUYOL – VAN BRONCKHORST – SCHWEINSTEIGER – XAVI – INIESTA – KUYT – VILLA – FORLÁN

I un onze alternatiu:

STEKELENBURG – DANI ALVES – PIQUÉ – MATHJISEN – FUCILE – BUSQUETS – MÜLLER – SNEIJDER – ÖZIL – LUIS SUÁREZ - GYAN

Campió: el FUTBOL!

Els qui creiem en la justícia com a part de la poesia estem d’enhorabona: la selecció espanyola s’ha proclamat campiona del món! No cal trencar-se el cap per entendre que qui millor juga s’emporta la copa cap a casa. La grandesa del futbol radica en el fet que això no és sempre així i, per tant, quan passa, encara és motiu d’una major alegria.

És emocionant que Espanya hagi guanyat el Mundial, però encara ho és molt més que ho hagi fet desplegant el millor futbol possible. Les llàgrimes d’Iniesta, Casillas, Piqué i companyia són la reacció humana normal a un triomf que és el de tots els amants i apassionats d’aquest esport. Veure jugar aquest equip és un privilegi; veure’l guanyar és la conseqüència lògica del seu joc.

La selecció de Vicente Del Bosque no ho va tenir gens fàcil per desempallegar-se de la selecció holandesa més violenta de la història (fins i tot més que la de la final del 78). Espanya va intentar fer el seu joc, però la capacitat destructiva del seu rival va impedir que, durant molts minuts, assolís la fluïdesa necessària per treure el partit endavant. Però aquests jugadors són tan grans perquè saben emmotllar-se a les característiques de cada enfrontament i, lluny d’amagar-se, van contrarestar el joc brut holandès fent el que millor saben fer: jugant a futbol. I per jugar a futbol s’ha de tenir clar que es tracta d’un esport d’equip –en el qual la pilota és el més important- i això els espanyols ja fa temps que ho van aprendre. En canvi, alguns dels holandesos –igual que molts altres cracks que ja fa setmanes que estan de vacances-, encara no ho saben: es van escarrassar a voler ser ells i només ells els solitaris protagonistes (i és per això que no escric aquí els seus noms). I el que tampoc no han après, encara, és que de la força del grup sí que, en accions puntuals i decisives, en sorgeixen noms propis que acaben passant a la història: pel que fa a la selecció espanyola –un autèntic grup, un EQUIP-, si en altres ocasions es van destacar els Villa, Puyol, Xavi, Busquets, Llorente o Pedro-, ahir va ser el torn del recuperat Iker Casillas i del sensacional Andrés Iniesta.

Espanya celebra que és campiona del món per primera vegada a la història; però el futbol encara ha aconseguit un triomf més gran: l’existència d’un equip que juga, competeix i guanya com molts de nosaltres no havíem vist mai.

Que guanyi el millor

El Mundial de Sud-àfrica arriba avui a la seva fi i ho farà coronant com a campiona del món una selecció que fins ara no ho ha estat mai. Holanda i Espanya es juguen aquesta meravellosa possibilitat en un partit que ja forma part de la història fins i tot abans de disputar-se.

En el passat, els holandesos van ser els revolucionaris del futbol, adquirint i mostrant a tothom un nou concepte d’aquest esport que es basava principalment en el gust per tocar la pilota, i que va merèixer el reconeixement de tot el món. Corrien els anys 70 i la millor selecció holandesa es va estavellar primer contra els alemanys i després contra els argentins, els dos equips dels països amfitrions d’aquells campionats.

Actualment, els espanyols són els hereus d’aquell futbol del futur, i no només això, sinó que, a més, l’han evolucionat i millorat convenientment i, a hores d’ara, no hi ha ningú que tingui una millor proposta i execució futbolística que ells. Sortosament, queden enrere els anys en que la selecció espanyola apel•lava a la furia per poder guanyar els partits i acabava atribuint a la mala sort les innumerables derrotes. Curiosament, quan ens hem oblidat del toro ha acabat la mala sort. Quan Espanya ha començat a jugar amb el cap, amb sentit comú i acaronant la pilota en lloc d’assassinar-la, han arribat els millors resultats de la seva història. Carles Puyol va declarar que “ara jugo amb més cap i amb menys cames, menys cor. He après a pensar, al camp. És més important defensar l’espai que la pilota.” Efectivament, quina gran cosa, pensar! El recentment malaguanyat José Saramago es va passar la vida intentant fer-nos entendre la importància de pensar i els beneficis que comporta. Pensem, doncs! Oblidem d’una vegada per totes l’Espanya del “ganar por cojones” i celebrem que estem davant la millor selecció espanyola de tots els temps, l’essència del futbol. Aprofitem aquests anys futbolísticament meravellosos que tenim el privilegi de viure de tan a prop, perquè no sabem si ho podrem tornar a veure, això.

La final del Mundial sempre és una incògnita. Pot passar de tot. Com se sol dir: que guanyi el millor. Aquesta certesa tranquil•litza els espanyols.


Uruguai i Alemanya, un plaer

Uruguai i Alemanya van protagonitzar la típica final de consolació: dos equips ferits, llançats a l’atac, més preocupats per fer el gol que no pas de no rebre’l. Tot un plaer pels espectadors. Dos dels equips que més han animat aquest campionat van tenir la seva justa recompensa: ahir tots volíem que el darrer xut de Forlán hagués anat un pam més avall; un hipotètic empat a tres ens hauria brindat la possibilitat d’allargar mitja hora més l’espectacle futbolístic.

Futbol total

“L’any 2008 Espanya va guanyar l’Eurocopa de forma espectacular. En els últims anys han evolucionat introduint alguns canvis. Ara juguen automàticament. Crec que guanyaran el títol perquè tenen una capacitat única de dominar-te i controlar-te. En els darrers anys han demostrat que poden guanyar a qualsevol. Són un equip meravellós. Són els mestres del joc. Sí, són el millor equip del món.” Aquestes són declaracions del seleccionador alemany, Joachim Löw, tot just després d’acabar el partit de semifinals en què Espanya va passar per sobre d’Alemanya (1-0) i es va classificar, per primera vegada a la història, per la final d’un Mundial. Löw sap de què parla: els espanyols el van privar de guanyar l’última Eurocopa i ara no li han permès disputar-li la Copa del Món a Holanda.

La veritat és que aquesta selecció espanyola és un dels millors equips que s’han vist mai sobre un terreny de joc. La seva proposta futbolística és el súmmum d’aquest esport. Domina els partits de principi a fi, amb paciència, sabent-los llegir, i els acaba guanyant perquè la lògica de la realitat així ho disposa. Els jugadors de seguida es fan amb la possessió de l’esfèrica i comencen a tocar-la –a acaronar-la, en alguns casos-, a crear joc, a buscar espais, a estudiar el rival per tal de trobar la manera més perillosa d’arribar a la porteria contrària. És com si des del principi es plantessin al camp i es dirigissin en veu alta i clara al món que els està observant: “Som aquí, volem guanyar i ho demostrem jugant així.” Inapel•lable.

Un bon amic, que hi entén molt i molt, va definir aquest equip com a “futbol total; la màxima expressió futbolística a la que es pot arribar”, i va destacar la preparació física dels jugadors, alguns dels quals va dir que, al mateix temps, eren “la tècnica personificada.”

Vicente Del Bosque, que està vivint la millor època professional de la seva vida, com així ho demostra la seva serenitat, sentit comú i un modest però sincer somriure que l’acompanya permanentment (a la seva època d’entrenador del R.Madrid no va riure ni després de guanyar la Lliga de Campions), va fer ahir un altre pas endavant confiant en Pedro i donant-li la titularitat. Gran decisió. El jove Pedrito és, a hores d’ara, el millor exemple del “futbol total”: ràpid, tècnic, ofensiu, sacrificat en defensa, assistent, golejador, generós, implicat, treballador,... Senzillament fa de tot i és a tot arreu en tot moment. Fa el que li demanin, el millor per a l’equip.

Aquesta selecció continua escrivint les millors pàgines de la història, unes pàgines que ocuparan un lloc ben destacat perquè el que fa aquest equip no és només jugar a futbol: també el dignifica.

Dormir i potser somiar

La selecció holandesa s’ha plantat a la final amb una trajectòria tan espectacular pel que fa a resultats, com pobra i gasiva amb el joc ofert.

Tot just després de la passada Eurocopa va sorprendre l’aposta de Lambertus "Bert" Van Marwijk com a seleccionador, ja que Holanda havia confiat durant molts anys en entrenadors de renom com Michels, Hiddink, Advocaat, Van Gaal o Beenhakker, o bé en antics cracks com Rijkaard o Van Basten. L’arribada de Van Marwijk a la banqueta va significar, en aquest sentit, un canvi de rumb, ja que, tot i no ser un desconegut (va entrenar, entre d’altres, el Borussia Dortmund, el Fortuna Sittard i el Feyenoord, equip, aquest últim, amb qui va guanyar una Copa de la UEFA i una Copa Holandesa), sí que era un nom amb menys cartell que no pas els seus predecessors. Doncs bé, en els dos anys que porta al capdavant de la selecció, Van Marwijk ha estat sempre fidel a la seva manera d’entendre el futbol, fet que li ha valgut moltes crítiques per la poca vistositat del joc desplegat per l’equip, però també elogis per la seva efectivitat: Holanda va arribar al Mundial havent guanyat tots els partits de la fase de classificació (8 en total) i, en aquesta fase final, també compta els enfrontaments per victòries (6). Per tant, la ratxa ja és de 14 partits oficials guanyats consecutivament.


En la semifinal contra Uruguai (3-2) l’equip holandès va tornar a sortir vencedor en el marcador, però perdedor en el joc ofert, a causa de la seva poca generositat. Robben i Seneijder, els cracks, van ser invisibles gairebé durant els noranta minuts, però en van tenir prou amb una aparició estel•lar cadascú per sentenciar l’eliminatòria. Gio Van Bronckhorst va marcar un golàs impecable en el que pot representar el clímax final de la seva carrera. Van Persie segueix perdut dins la seva pròpia mediocritat: potser no ha arribat en el millor estat de forma possible després de la lesió. I el que continua sent un misteri és perquè Van Bommel encara no ha estat expulsat. Es tracta d’un jugador violent, provocador, comediant, trampós, que es passa els partits estovant els contraris –ahir, als 20 (!) segons de joc ja va caçar un rival-, protestant i fingint. Molts entrenadors prescindirien d’una càrrega com aquesta, però continua sent una peça clau en l’esquema de joc de Van Marwijk, el seu sogre.

Uruguai, tot i les importants baixes amb les que va arribar al partit (Lugano, Luis Suárez i Fucile, tres peces claus de la selecció), va plantar cara i fins i tot va tenir les seves opcions. Els de Tabárez, amb Diego Forlán al capdavant, no han aconseguit arribar a la final, però durant unes quantes nits d’estiu han fet somiar a molts aficionats de tot el món. Holanda sí que jugarà la final, però, en el seu cas, els amants del futbol dormen i ronquen profundament. No ens estranyem, doncs, si diumenge, en el partit que decidirà el campió, la majoria simpatitza amb el vencedor de l’Alemanya-Espanya, un enfrontament que també farà somiar a molts i que promet ser la vertadera final anticipada.

Les pàgines de la història

La selecció espanyola jugarà la seva primera semifinal en un Mundial. Una vegada més Villa va aconseguir el gol de la victòria –a set minuts del final- que va classificar a un equip que ja ha fet història. Paraguai, com anteriorment Xile i Portugal, va ser un rival sense massa renom, però que va posar les coses molt difícils: un conjunt molt ben situat en el terreny de joc, amb un sistema defensiu poderós, però que tampoc va escatimar esforços en atac. L’Espanya de Del Bosque es va mantenir fidel al seu estil i amb treball i paciència a la primera meitat, i sabent patir a la segona, madurant el partit i donant un pas endavant en el moment clau, es va fer amb un merescut triomf. Els dos penals aturats –un per part de cada porter, Casillas i Villar- en només dos minuts, van ser moments àlgids de l’enfrontament, però encara més decisives van ser les entrades de Cesc Fàbregas primer i, posteriorment, de Pedrito, dos jugadors que li van donar a l’equip l’aire i la guspira que reclamava a crits. A la recta final, després d’haver passat per gairebé tots els estats d’ànim possibles, Espanya va saber matar el partit en el moment en què ho havia de fer. Aquesta selecció ha aconseguit quelcom que té molt de mèrit: passi el que passi a partir d’ara, quedarà escrit a les pàgines de la història.


Un nou repte per a Leo Messi

En el partit que molts havien qualificat com a final anticipada, Alemanya va passar per sobre d’Argentina (4-0). La jugada clau va arribar ben aviat: als dos minuts, Müller va pentinar una pilota que Sergio Romero va convidar a entrar a dins de la porteria. A partir d’aquest moment els de Joachim Löw van jugar amb els nervis dels argentins que, per la seva banda, igual que els havia passat als brasilers el dia anterior, no van saber conviure amb l’angoixa de trobar-se per sota en el marcador. Els de Maradona no es van amagar, ni molt menys, i van acceptar que els corresponia dur la iniciativa en el joc ja que no la tenien en el resultat, però la consistència de conjunt que havien ofert en els altres partits no va fer acte de presència. Cap a la meitat del segon temps la albiceleste va rebre l’estocada definitiva en forma de gol. A partir d’aquell moment Argentina es va saber derrotada i els alemanys fins i tot es van agradar. Schweinsteiger ja és, sens dubte, un dels gegants del campionat; Klose és a només un gol del rècord absolut de Ronaldo en la història dels Mundials; Müller, Özil, Khedira i companyia s’estan fent tan grans que, en aquests moments, ni ens imaginem fins on poden arribar.

La cara amarga correspon als argentins: Maradona va ser la viva imatge de la impotència, però, compte, no del fracàs. El Mundial que ha fet Argentina ha estat digne d’elogi i ni tan sols la contundència del resultat d’ahir pot negar-ho. Leo Messi, el millor jugador del món malgrat tot, ja té un nou repte a la seva prolífica carrera: aixecar, com a capità, el trofeu de campió del món, d’aquí a quatre anys, en el Mundial de Brasil.

L'altra cara de la moneda

Antigament els empats s’acabaven resolent llançant una moneda a l’aire. Al cap d’un temps es va arribar a la conclusió que l’atzar no era un bon argument per decidir un guanyador. Aleshores, després de les pròrrogues, es van introduir les tandes de penals que, si bé sovint es qualifiquen d’injustes, dramàtiques i fins i tot de fatídiques, almenys és un cara o creu que, poc o molt, té a veure amb la pràctica futbolística. Fa poc, algú que hi entén va definir aquests llançaments directes com a desempat per mitjà de les capacitats individuals de cada equip després de no haver aconseguit ningú imposar-se com a conjunt.

La tanda de penals de l’Uruguai-Ghana va ser especialment memorable perquè va venir precedida, precisament, d’un penal: la falta va ser comesa a l’últim minut de la pròrroga. És a dir, que un penal hauria pogut evitar un desempat per mitjà de penals... si Gyan Asamoah l’hagués convertit en gol.

El partit va ser intens i emocionant entre dos equips que van buscar la victòria, que van trobar-se en disposició d’assolir-la i que, igualment, podien haver tastat l’amarg gust de la derrota. Uruguai va acabar guanyant perquè Ghana no ho va fer quan ho va poder fer. El millor jugador ghanès del Mundial, Gyan de nom i Gegant d’adjectiu, va errar el llançament al límit del temps i, a continuació, lluny d’amagar-se, es va atrevir amb el primer xut del seu equip a la tanda de desempat: la pilota va entrar per l’escaire. Però el drama africà era a punt de consumar-se. La moneda va acabar caient per la cara dels uruguaians que, per mèrits propis, lluitaran amb Holanda per aconseguir un lloc en la gran final.


Capacitat de reacció

Minut 67. Córner favorable a Holanda, pilota centrada a l’àrea, Kuyt la pentina al primer pal i el menut Wesley Sneijder, 170 centímetres d’alçada, remata amb el cap entre les torres brasileres –a saber: Juan, 1,82 m.; Gilberto Silva, 1,85 m.; Lúcio, 1,87 m.; Maicon, 1,84 m.; Felipe Melo, 1,83 m.; fins i tot el porter Julio César, 1,87 m. És el moment decisiu: el més petit s’aixeca per sobre dels més grans i fa tocar el cel al seu equip. El gol d’Sneijder reflecteix el triomf d’Holanda i la desfeta de la canarinha.

A partir de quarts de final als equips ja no els queda més remei que treure el millor de sí mateixos i no escatimar ni un bri d’esforç. Durant la primera part d’aquest Mundial –fase de grups i vuitens- Holanda i Brasil semblava que reservaven energia per al transcendental partit que ahir els va enfrontar. Efectivament, en aquesta ocasió no hi va haver temps per a l’especulació i tots dos equips es van buidar en el terreny de joc.

A Brasil se li va posar tot de cara ben aviat. Robinho va fer dos gols en un minut: el primer, ben anul•lat per un lleuger fora de joc d’Alves; el segon, ben concedit, aprofitant una greu errada defensiva holandesa. Els verd-i-grocs, ahir amb samarreta blava, tenien el partit on el volien: amb avantatge i amb una nerviosa Holanda jugant a remolc per primera vegada en tot el Mundial. Però vet-ho aquí que la taronja es va rearmar de paciència i de confiança en veure que Brasil no era capaç de sentenciar, i va començar a engreixar les seves peces mecàniques. La insistència va obtenir premi en forma de gol de l’empat quan un cop de geni d’Sneijder, que va penjar la pilota a l’olla amb molta intenció, va acabar amb un greu malentès entre Felipe Melo i Julio César i, en conseqüència, l’esfèrica al fons de la porteria. La selecció holandesa, veient de què havia estat capaç, va continuar pel mateix camí i, d’aquesta manera, va aconseguir el segon gol. A Brasil, que es va veure per sota en el marcador per primera vegada en tot el campionat, el van condemnar la por i l’ansietat: Dunga, que es va passar literalment tot el partit protestant i gesticulant –com si l’hagués posseït alguna mena de mal de san vito- va ser incapaç de reaccionar quan el joc ho requeria –per exemple, l’entrada de Nilmar per Luis Fabiano (davanter per davanter) no va donar més poder ofensiu a l’equip-; Felipe Melo va autoexpulsar-se reafirmant-se, una altra vegada, més com a gos de caça que no pas com a futbolista; la majoria de jugadors brasilers –fins i tot els exquisits Robinho i Kaká- estava fora de sí. Els pentacampions marxen del Mundial amb un regust de fracàs: només han sigut favorits mentre les coses els han anat bé. Els grans equips, els mítics, els que fan història i, de vegades, acaben guanyant, són els que, quan van mal dades, se saben refer. Holanda ho va aconseguir: sembla que d’aquesta taronja en sortirà més suc del que ens pensàvem. Fins i tot més del que, fins ara, els mateixos holandesos estaven disposats a oferir.

P.S. A tots els que m'heu fet saber, d'una manera o altra, que seguiu aquest blog: Moltes gràcies! A partir d'ara ja és possible que deixeu els vostres comentaris, si ho desitgeu, encara que no tingueu compte de gmail.

Waka Waka

Un altre pas endavant

Un nou gol de David Villa –el màxim golejador espanyol en la història dels Mundials- va donar la victòria a Espanya en el duel ibèric contra Portugal i va classificar la seva selecció pels quarts de final. Per ser honestos, cal dir que el partit va acabar amb triomf de La Roja gràcies al gol de Villa i també al gran treball de la resta de jugadors davant un rival defensiu, rocós, incòmode i amb una proposta futbolística gasiva fins a límits insultants. No va ser gens fàcil derrotar l’equip de Carlos Queiroz –un entrenador que ja ha entrat directament en el top three dels més mal educats del campionat-, ja que va prioritzar la destrucció del joc rival a la creació de joc propi i, d’aquesta manera, Espanya va haver de fer les coses molt bé i armar-se de paciència per poder resoldre favorablement el partit. La selecció espanyola va aconseguir el seu objectiu i amb molt bona nota, i va guanyar perquè, entre altres coses, va ser l’única que ho va voler fer. És cert que hi ha aspectes a millorar: més rapidesa en la circulació de la pilota (sobretot a la primera part); les obligacions defensives de Sergio Ramos (sempre arriba tard); la manca d’espurna de Fernando Torres; la inseguretat (cada vegada més preocupant) d’Iker Casillas. Però els partits els guanya el conjunt (la individualitat només llueix quan la resta de l’equip està bé) i, per això, Espanya continua mostrant un bon nivell, mentre que seleccions com Portugal (amb C.Ronaldo, la seva estrella de pa sucat amb oli, al capdavant) ja estan fent les maletes.

La selecció de Vicente Del Bosque té arguments, recursos, talent, treball i una proposta ben clara. I ha arribat a quarts havent après quelcom encara més important: sap patir. L’ensopegada amb Suïssa i les treballades victòries contra Xile i Portugal han fet créixer un equip que, des de la humilitat i el respecte, es troba en disposició de fer història.

La llei del mínim esforç

"Desde el punto de vista del trabajo humano toda obra de arte

es una excepción a la ley del menor esfuerzo."

La tentación del fracaso, Julio Ramón Ribeyro

Brasil, amb la contundència del pes de la seva història, s’ha plantat als quarts de final gairebé sense despentinar-se. És i se sap tan superior als rivals amb els quals fins ara s’ha enfrontat, que no li ha calgut fer res de l’altre món per passar les eliminatòries. La seva eterna condició de favorit no l’angoixa ni li suposa cap pressió afegida: els jugadors saben, des del principi, que són el rival a batre. El Brasil actual és un equip tosc, obtús, contundent i, en alguns moments, fins i tot violent: la viva imatge del seu seleccionador Carlos Dunga (exjugador i excapità de la seleção). Fa mal als ulls veure que el conjunt que històricament representava una manera amable, alegre i fins i tot divertida de jugar, amb gust per tocar –i acaronar- la pilota, en l’actualitat basa el seu joc en el físic i en el marcador. La manera de fer dels Lúcio, Felipe Melo i Ramires Santos, poc o gens té a veure amb la “samba futbolística” brasilera. El que hauria de ser el líder natural d’aquest equip, Kaká, es troba tan perdut i tan fora de lloc en aquest estil de joc que, a hores d’ara, sembla que encara no s’hagi assabentat que el Mundial ja fa dies que ha començat. En canvi, sí que ens hem de treure el barret davant la feina de jugadors com Gilberto Silva, Robinho, Dani Alves i, per descomptat, del golejador Luis Fabiano, autèntics motors d’aquesta selecció. Pel bé del futbol i del campionat esperem que o bé Brasil es posi les piles d’una vegada, o bé els seus rivals li busquin una mica més les pessigolles i no es creguin vençuts abans de començar el partit.

Un altre cas semblant al dels brasilers és el d’Holanda. La selecció de Bert Van Marwijk no ha fet més del necessari en cap dels partits disputats, però el cert és que, juntament amb Argentina, és l’única que els ha guanyat tots. Tan de bo que, a partir d’aquest moment, la taronja s’hagi d’esprémer al màxim per tal de treure el millor suc d’uns jugadors amb molta més qualitat de la que han demostrat fins ara.

La bona notícia és que tots dos equips, Brasil i Holanda, s’enfrontaran en els quarts de final. Ha arribat l’hora de prémer l’accelerador: esperem que els uns exigeixin als altres el que fins ara no s’han exigit ni a sí mateixos.

Gols i fantasmes

Els camins d’Alemanya i d’Argentina, dos clàssics de la Copa del Món, es tornen a creuar. Les seleccions de Löw i de Maradona, fins ara del millor que s’ha pogut veure en aquest Mundial, s’hauran d’enfrontar per decidir quina de les dues accedeix a les semifinals i quina, malgrat el seu joc digne d’un equip per classificar-se, com a mínim, entre els quatre millors del planeta, ha de tornar cap a casa.

Alemanya va passar per sobre d’Anglaterra i la va golejar per 4-1. La veritat, gens sorprenent. El joc dels joves alemanys, amb un sistema molt ben definit en el qual tothom sap què ha de fer i quina és la seva funció dins el conjunt per tal que l’equip creixi, es troba a anys llum dels despropòsits anglesos generats des de la banqueta. Efectivament, el fracàs britànic té nom i cognom: Fabio Capello. El seleccionador més ben pagat del món no ha sabut dur a terme una renovació òptima de l’equip, igual que els ha passat als responsables de França i d’Itàlia, que també s’han estavellat. Cal confiar en els jugadors veterans que aportin experiència i siguin un referent pels més joves, als quals, al mateix temps, se’ls ha de fer sentir igualment importants, dotant-los de certa responsabilitat dins del grup. Aquesta combinació, fins ara, només ha estat capaç de fer-la efectiva Joachim Löw, i, per cert, sembla que amb molt bona nota. Els quatre gols germànics van ser un prodigi: un servei de porteria rematat pel davanter centre; una jugada de tiralínies per la banda dreta convertida en gol des de l’esquerra; dos contraatacs absolutament magistrals (en el darrer gol, la velocitat d’Özil humilia literalment un desesperat Barry). El fracàs anglès, malgrat tot, no es mesura per la magnitud d’aquest resultat, sinó per la seva previsibilitat: tothom sabia, a priori, que això podia passar.

Argentina va superar Mèxic per 3 a 1 en un molt bon partit de futbol. L’equip de Maradona cada dia creix una mica més i ahir va guanyar i es va agradar. El gran Tévez, que va marcar un gol espectacular des de més enllà de la frontal; el golejador Higuaín –ja en porta quatre, més que ningú altre en el campionat-; el treballador i solvent Mascherano, l’amo del mig del camp; i, per damunt de tots, com sempre, el sublim Leo Messi, capaç de fer el que cap jugador del món pot ni tan sols intentar; ells quatre van capitanejar una selecció que apunta molt amunt. Mèxic va ensenyar les urpes a la primera meitat, el Chicharito va aconseguir un gol de crack a la segona, però l’equip es va dissoldre davant un rival que, a hores d’ara, està ben bé dos o tres graons per sobre. Tampoc no entenc per què Aguirre no ha confiat més en Andrés Guardado, per mi el millor jugador mexicà tot i els pocs minuts de què ha disposat al llarg del campionat.

No, no m’he oblidat de l’escàndol provocat per les dues jugades més polèmiques del Mundial: el gol no concedit a Frank Lampard i el primer de Tévez, en fora de joc, que sí que va pujar al marcador. Quan Lampard va xutar i la pilota, després de picar al travesser va botar ben bé tres pams dins de la porteria i va tornar a sortir, la majoria vam pensar, immediatament, en el famós gol-fantasma de l’anglès Geoff Hurst en la final del Mundial’66, precisament contra Alemanya. En aquella ocasió, tot i semblar que l’esfèrica no havia entrat, l’àrbitre va concedir el gol i Anglaterra va acabar celebrant el títol de campió. Ahir, malgrat que el gol va ser claríssim, la decisió arbitral va perjudicar els anglesos en el que podria representar un acte de justícia poètica dins de la història dels Mundials. Pel que fa al gol de Tévez, tot i que el fora de joc és evident, val a dir que, a primera vista, la jugada pot resultar confusa, ja que els dos defenses mexicans corren cap a la porteria tan ràpidament que no és gens fàcil captar la falta. En qualsevol cas, totes dues jugades tornen a posar de manifest que el futbol evoluciona molt més lentament que la tecnologia. La FIFA continua ferma a no permetre resoldre conflictes d’aquest tipus ajudant-se de les repeticions de les imatges, argumentant -en el millor dels casos- que es perdria molt de temps en prendre una decisió. Doncs bé, ahir mateix, mentre l’àrbitre, l’assistent i els jugadors discutien apassionadament la jugada damunt el terreny de joc, a casa ja feia estona que havíem resolt qualsevol dubte. En jugades com aquestes, clares i determinants, és absurd no valdre’s dels mitjans de què disposem. Però què podem esperar d’un organisme carrincló i retrògrad, capaç d’obsequiar amb la seva presència al Mundial a l’àrbitre més qüestionat dels últims temps, Martin Hansson, el senyor que va donar per bo el gol que va classificar França per la fase final, després que Henry hagués acompanyat la pilota amb la mà.

La FIFA calla, Anglaterra es queixa i Mèxic plora: el cinisme d’alguns és la tragèdia dels altres.

La màquina del temps

Les seleccions d’Uruguai i de Ghana s’enfrontaran per decidir quina de les dues jugarà les semifinals. En aquests moments, tots dos equips ja estan fent història, però, arribats a aquest punt, no es conformen i en volen més.

Uruguai, conduïda pel veterà tècnic Óscar Washington Tabárez, va desfer-se d’una voluntariosa Corea del Sud per 2 a 1. Luis Suárez, davanter de l’Ajax, que ja va aconseguir el gol de la victòria contra Mèxic, va ser l’autor dels dos gols del seu equip i se situa entre el grup de màxims golejadors del campionat. D’altra banda, la selecció de Ghana va superar els Estats Units pel mateix resultat (2 gols a 1), però en aquest cas després d’una pròrroga. L’únic conjunt africà supervivent en el primer Mundial africà va derrotar un dels rivals més incòmodes de l’actual panorama futbolístic.

La tornada a l’elit del futbol de l’equip d’Uruguai representa un viatge al passat. En els primers campionats del món aquesta selecció va ser una de les referències: en el primer Mundial, celebrat l’any 1930, es va convertir en doble protagonista ja que, a més de ser la selecció amfitriona també va ser la campiona, derrotant Argentina a la final per 4 gols a 2. L’any 1950, en el Mundial de Brasil, Uruguai va jugar contra la canarinha el partit definitiu d’una lligueta final que havia de decidir el campió. Els locals no van saber aprofitar el fet de jugar a casa –l’estadi de Maracaná de Rio era ple a vessar-, ni que l’empat els donava el títol, ni tan sols que es van posar per davant en el marcador. Els gols d’Schiaffino i de Ghiggia van capgirar el resultat i van donar la segona Copa del Món a Uruguai en el partit que, des d’aleshores, es coneix com el del Maracanazo. En els Mundials de Suïssa’54 i de Mèxic’70 la selecció charrúa va tornar a tenir un paper destacat en assolir la quarta posició. Però, d’aleshores ençà, i ja fa 40 anys, Uruguai ha patit una sequera futbolística considerable, ja que els seus millors resultats en els campionats del món han estat arribar fins a vuitens en dues ocasions (la darrera a Itàlia’90 a les ordres, per cert, del mateix Tabárez). La selecció actual fa història: com a mínim serà la millor classificació aconseguida en les últimes quatre dècades.

L’entrada a l’elit del futbol de l’equip de Ghana representa, potser, un viatge al futur. La seva única experiència en els Mundials va ser fa quatre anys, i va quedar eliminada als vuitens de final. Per tant, passi el que passi a partir d’ara, assolirà la seva millor classificació en un campionat del món. No obstant això, el seu bon paper, tot i ser un conjunt nouvingut, no és casual ja que, a part de comptar en el seu palmarès amb quatre Copes d’Àfrica, també ha aconseguit dos Mundials sub’17 i, el passat mes d’octubre, el Mundial sub’20, derrotant Brasil a la final després de la tanda de penals. L’experiència de la majoria dels jugadors de l’actual selecció de Ghana en clubs de lligues internacionals, combinada amb la seva espontaneïtat innata i amb la bona feina de l’entrenador serbi Milovan Rajevac, permeten que aquesta selecció escali un graó més i comenci a escriure noves pàgines de la història.

Uruguai i Ghana, passat i futur, es troben en el present. Una nova prova de la grandesa del futbol: un esport que fins i tot trenca la línia del temps.

Pragmatisme

L’excapità de la selecció italiana Franco Baresi lamentava ahir a El País.com l’eliminació dels azzurri i, amb una mena d’estranya resignació, atribuïa la desfeta a la cultura futbolística del seu país: és un equip pragmàtic. Aquesta característica és la que històricament ha portat Itàlia a assolir grans èxits, però, de vegades, com en l’actualitat, també l’ha abocat al fracàs.

La selecció espanyola que dirigeix Vicente Del Bosque va aconseguir la classificació pels vuitens de final derrotant Xile per 2 a 1, en un partit complicat que els jugadors espanyols van saber resoldre satisfactòriament. I ho van fer jugant bé: espolsant-se la pressió angoixant dels seus rivals, aprofitant les ocasions, sabent jugar amb el marcador a favor i no prenent més riscos dels necessaris davant un equip que esperava la seva oportunitat per contraatacar amb perill. Efectivament, Xile va ser una selecció molt incòmoda, i Espanya va fer el seu joc de tocar i tocar i aconseguir convertir la possessió de la pilota en un art només en alguns moments del partit. En d’altres, com per exemple a la recta final del match, amb la classificació i el primer lloc a la butxaca, el joc de l’equip va ser més pragmàtic. Aquest fet ha provocat que s’hagin alçat vàries veus censurant el joc de l’equip: que de pressa que ens acostumem a les coses bones! Hi ha algunes ments obtuses d’aquest país que ja han oblidat que el joc de la selecció espanyola, històricament, no ha estat mai un exemple de pragmatisme i, ni molt menys, de gust exquisit pel control de la pilota. Sembla que ja no recordin el tòpic absurd i castís de la furia española al qual tant s’havia apel•lat des de temps remots i fins, per cert, no fa pas gaires anys, com si el futbol fos un esport en el que el més important per guanyar fos l’ira i la violència i no les tàctiques, la tècnica, la qualitat i, fins i tot, el talent dels jugadors.

L’actual selecció espanyola poc hi entén de fúria –és l’únic equip que encara ho ha vist ni una sola targeta- i si aconsegueix combinar el seu excel•lent joc creatiu amb la part més pragmàtica del seu estil, tindrà molt de guanyat perquè, en tota la primera fase del campionat, encara no he vist cap selecció que sigui capaç de jugar així.

Fiasco

S’ha consumat un nou fracàs. Potser, en aquest cas, hauríem de parlar, fins i tot, de FRACÀS. L’actual campiona, Itàlia, ha quedat fora del Mundial havent sumat tan sols dos punts en tres partits, última del seu grup que, a priori, era un dels més assequibles. La innocent Nova Zelanda, amb el dubtós mèrit d’estar eliminada sense haver perdut cap partit, ha sumat més punts que l’squadra azzurra. Eslovàquia, debutant en un campionat del món, va donar un repàs als italians en un partit a la italiana. La selecció de Marcello Lippi va jugar amb foc fins que es va cremar. Després de 260 minuts de Mundial especulant, en els últims 10 va voler resoldre tots els seus problemes a cop de geni, apel•lant a les quatre estrelles de l’escut, tal i com ens recordava, abans del decisiu partit, el seu veterà –i m’atreviria a dir ancià- capità, Fabio Cannavaro. A l’hora de la veritat, les úniques estrelles que es van veure sobre el terreny de joc van ser eslovaques: Robert Vittek, davanter de l’Ankaragücü turc, autor dels dos primers gols; Zdeno Strba, 34 anys, anomenat La Mula pel seu encomiable treball al centre del camp, que va jugar gairebé tot el segon temps amb un forat al genoll, obra i gràcia de Gennaro Gattuso, futbolista a estones lliures i llenyataire de professió; Martin Skrtel, defensa del Liverpool i un dels referents de la selecció, que no es va arronsar davant els tripijocs dels italians; Kamil Kopunek, que va entrar gairebé amb el temps complet i va aconseguir el gol que va acabar sent decisiu.

La Gazzetta dello Sport publica avui en portada que estem davant la pitjor selecció italiana de la història. Jo no sé si és la pitjor, però sí que és cert que els tetracampions del món no havien quedat eliminats a la primera fase des del Mundial d’Alemanya’74, i, en un campionat del món, no encaixaven més de dos gols en un partit des de la famosa final de Mèxic’70, quan van caure derrotats davant el Brasil d’O Rei Pelé, per 4 gols a 1.

Les dues seleccions protagonistes de la final del darrer Mundial, amb els mateixos entrenadors d’aleshores, han quedat fora a la primera fase donant una imatge lamentable. Ni Itàlia ni França no han estat capaces de dur a terme una renovació de l’equip òptima, sòlida i de garanties. Les etapes de transició en seleccions punteres solen ser dures, però s’ha de confiar en algú que sigui capaç de dur-les a terme sense escarafalls i, sobretot, sense que l’equip perdi el nivell de competitivitat. N’ha estat un bon exemple, en els darrers anys, Alemanya, que, primer amb Jürgen Klinsmann i després amb Joachim Löw, ha aconseguit una transformació total sense que el rendiment de la selecció se n’hagi ressentit. (Tercera classificada en el seu Mundial l’any 2006 i subcampiona d’Europa el 2008.)

Renovar-se o morir: els èxits d’abans no garanteixen el triomf d’avui.

El futbol creix

Després que ens enlluernés en el primer partit i de patir en el segon, ahir vam veure una tercera versió de la selecció alemanya: la de saber guanyar amb paciència i molt d’ofici. Efectivament, el triomf –necessari- d’Alemanya enfront Ghana va ser conseqüència de la lliçó de maduresa que va donar un dels equips més joves del campionat. Els africans, que van vendre cara la derrota, van tenir les seves opcions, però al final van decidir un gol sensacional de Mesut Özil i la feina incommensurable de Bastien Schweinsteiger. En aquesta primera fase Alemanya no ha trontollat: s’ha fet més forta. D’altra banda, Ghana serà l’únic representant africà a vuitens, a no ser que una carambola de resultats i, sobretot, de gols, classifiqui Costa d’Ivori.

Anglaterra va aconseguir el seu bitllet demanant l’hora davant d’Eslovènia que, al seu torn, va quedar eliminada amb el gol del nord-americà Landon Donovan en el temps de descompte. Estats Units, a l’últim minut, va passar d’estar eliminada a assolir el primer lloc del grup. Els anglesos van millorar les seves actuacions anteriors, però continuen generant dubtes i antipaties. L’intent de rebel•lió de John Terry i el complicat caràcter –ho dic així per ser suau- de Capello, amenacen la unió d’un equip que, de seguida que quedi eliminat, pot explotar a la francesa. També és cert, però, que les seleccions que es classifiquen pels pèls i donant pitjor imatge, acostumen a arribar lluny en el campionat. En qualsevol cas, segur que el duel entre alemanys i anglesos promet emocions fortes.

Finalment, vull posar de manifest la següent dada: hi haurà una selecció sorpresa a semifinals. L’atzar i el futbol han volgut que el millor d’aquests equips, Uruguai, Corea del Sud, Estats Units i Ghana, aconsegueixi classificar-se, com a mínim, entre els quatre primers del Mundial. Una realitat que celebro perquè significa que aquest esport meravellós no para de créixer arreu del món.

Sense fer gols, també és el millor

Arriba l’hora de la veritat. Els últims partits de cada grup determinen quines seleccions continuen la seva aventura pel campionat del món i quines fan les maletes i se’n tornen cap a casa (o, en el millor dels casos, se’n van de vacances). A partir d’aquest moment, el Mundial es converteix en un torneig en què se superen les eliminatòries per K.O. Ja no hi ha marge d’error. Creix l’emoció i el dramatisme. Cada victòria fa pujar l’equip un graó més de l’escala que l’ha de conduir al triomf final.

Qui ha arribat als vuitens per la porta gran és l’Argentina de Maradona. Tres partits jugats, tres partits guanyats. I, a més, donant imatge d’equip pràcticament imbatible. En l’enfrontament contra Grècia, els jugadors que menys minuts havien disputat fins aleshores, van tenir l’oportunitat de ser protagonistes. Els Milito, Bolatti, Clemente, Otamendi i Palermo, van sentir-se part del grup, van comprovar que també poden ser i, de fet, són importants. En el cas del veterà Palermo, amb l’afegit d’aconseguir un gol que el país sencer va celebrar amb molta alegria. Maradona deu tenir moltes carències com a entrenador, però sap gestionar un grup i sap encarar una competició d’un mes de durada. Sap que durant tot aquest temps l’equip és el més important i exerceix de pare, d’amic, de psicòleg i del que calgui. Les seves mostres d’afecte, amb abraçades i petons inclosos, són el millor exemple de com està cuidant un grup de jugadors que creuen en ell i, encara més important, tornen a creure en ells. Enrere queda una fase de classificació turmentosa: això ara ja no compta, perquè al Mundial tothom comença de zero. O, fins i tot, significa un estímul més pels jugadors.

I, per damunt de tots, destaca la figura d’un noi que és l’autèntica ànima d’aquest equip: Leo Messi. A mi, personalment, no em cal esperar a que marqui tres gols en un partit per desfer-me en elogis cap a ell. Ni el veig angoixat, ni especialment preocupat per no haver estrenat el seu compte golejador (pura anècdota). Ans el contrari. Afronta cada partit amb energia renovada i amb les mateixes ganes de jugar, d’acceptar la seva responsabilitat d’home decisiu, de carregar-se l’equip a l’esquena, amb un estat de forma extraordinari. No només el braçal el fa capità de la selecció: és el referent d’Argentina. No hi ha marge d’error en la següent afirmació categòrica: és el millor. Només cal haver seguit la seva magnífica temporada al capdavant del FC Barcelona per adonar-nos que està bé i que té moltes possibilitats d’acabar sent escollit MVP d’aquest campionat. Tot plegat és molt simple: no veig cap altre jugador capaç de fer el que ell fa.

Exercici de confiança

Tots els aficionats al futbol solen tenir la seva alineació preferida del seu equip preferit. S’acostuma a dir, precisament, que hi ha tantes alineacions com seguidors. Davant d’un esdeveniment com ara el Mundial la cosa es multiplica, perquè també ho fa el nombre de persones que senten preferències per un o altre equip. (Potser molts aficionats del FC Barcelona que no tenen cap mena de simpatia per la selecció espanyola discreparan del meu punt de vista, però, per tal d’entendre el que explico, els convido a que visquin una Copa del Món en un país com per exemple Itàlia, en què tothom, absolutament tothom, fins i tot a qui no li agrada el futbol ni segueix el campionat de lliga, anima el seu equip de manera incondicional.)

Tot plegat ve a tomb perquè, després de l’ensopegada d’Espanya enfront Suïssa, tots els aficionats van trobar una ràpida solució per tal que La Roja pogués seguir endavant en la competició. És cosa sana que la gent en parli i fins i tot discuteixi les diferents possibilitats. No obstant això, em semblen força gratuïts segons quins comentaris interessats de certs mitjans de comunicació espanyols. La veritat és que hi ha molts personatges que, autodefinits com a experts, no deixen de ficar-se de peus a la galleda contínuament explicant què farien ells en tal situació o com n’arreglarien segons quina altra. Doncs bé, una de les idees lluminoses que s’han sentit aquesta setmana, era la de deixar al jove Sergio Busquets a la banqueta en el partit contra Hondures. El de Badia no només va jugar sinó que, una vegada més, va donar una lliçó magistral de com ha d’actuar un mig-centre, llegint el desenvolupament del joc com un autèntic veterà, recuperant pilotes, associant-se amb els seus companys, oferint-se constantment, sempre generós amb l’equip i, a més, dotat d’una tècnica individual exquisida. Es tracta d’un d’aquells jugadors que tot entrenador sempre voldria tenir a la seva disposició, per l’equilibri que dóna des del mig del camp, que és on es guanyen les garrofes. Per això celebro que Vicente Del Bosque hagi manifestat que si ell, actualment, fos jugador, a qui voldria assemblar-se és a Sergio Busquets.

Espanya va superar Hondures per dos gols a zero, potser no tan brillantment com la gent s’esperava, però amb una solvència contrastada. L’equip va fallar moltes ocasions, la qual cosa significa que les va crear. Com diu el tòpic, la pilota acabarà entrant. Després del mal inici de campionat, la selecció espanyola necessita guanyar confiança i alliberar-se de la històrica angoixa a la qual la condemna la premsa més rància del país. Tothom té les seves preferències –jo també, és clar, i tampoc coincideixen en un 100 % amb les de Del Bosque, només faltaria-, però no podem pretendre que l’opció bona sigui la que cadascú s’imagina. Cal deixar treballar amb tranquil•litat i donar suport a la feina ben feta. D’aquesta manera, el conjunt espanyol pot arribar molt lluny. En cas contrari, el difícil i decisiu partit contra Xile es pot convertir en el punt i final.

Itàlia es desinfla; França explota

El Mundial s’anima. La feina ben feta dóna els seus fruits, mentre que “del no res no se n’obté mai res”, deia el Rei Lear de Shakespeare.

La selecció de Paraguai, pràcticament classificada, lidera el grup F amb solvència, per sobre de la malaguanyada Itàlia, que ahir tot just va poder empatar amb Nova Zelanda. Tota una campiona del món -l’actual- va fer el ridícul davant d’una selecció que, fins aquest any, només compta amb una participació a la Copa del Món: va ser a Espanya’82 i en va sortir escaldada, rebent golejades d’Escòcia, la URSS i Brasil, que li van clavar cinc, tres i quatre gols respectivament. L’actual seleccionador, Richard Lloyd Herbert, va ser testimoni directe d’aquells partits, ja que els va viure com a jugador, damunt del terreny de joc. Un gran èxit, doncs, el de l’equip de Nova Zelanda, que arriba a la tercera i definitiva jornada amb possibilitats de superar la primera fase. Itàlia, com tantes altres vegades, buscarà la classificació in extremis, jugant-se el tot pel tot davant Eslovàquia.

Brasil va segellar el seu bitllet a vuitens amb menys problemes dels que esperàvem. La selecció de Costa d’Ivori es va mostrar molt atemorida i només al final va ensenyar les urpes... i de quina manera! La impotència en el joc comporta reaccions gens esportives. Els brasilers, sense complicacions, ja han superat la primera fase amb un joc poc brillant, però molt efectiu. O Fabuloso Luis Fabiano ja ha presentat la seva candidatura a màxim golejador del campionat.

I una menció especial al meravellós circ francès. L’escàndol ja ha arribat a estaments que poc o gens tenen a veure amb el futbol. Quan això passa, la pilota es desinfla i deixa de rodar. Demà a la tarda el Free State Stadium de Bloemfontein acollirà un partit entre dues seleccions que quedaran eliminades: Sud-àfrica ho farà amb tots els honors, els que corresponen als jugadors de la selecció del país amfitrió, que han fet el que han pogut i que no oblidaran mai aquesta meravellosa experiència. França se n’anirà cap a casa amb la cua entre cames i, potser, entre els responsables del fracàs, algun cínic pensarà que sempre els quedarà París.

Suc de taronja

Els qui tot just són uns anys menys joves que jo recorden amb admiració i també amb nostàlgia la selecció holandesa dels anys 70, anomenada la taronja mecànica, sens dubte fent referència al color de la seva samarreta i a la manera de jugar. Capitanejats per Johan Cruyff, els Rep, Krol, Neeskens, Haan, Rensenbrink, Jansen i companyia, van reinventar el futbol amb un joc lloat per tothom: gent del gremi, grans especialistes i aficionats en general, tots es van treure el barret davant una selecció que, encara avui en dia, no s’acaba d’entendre com no va aconseguir proclamar-se campiona del món. Al Mundial d’Alemanya’74 es va plantar a la final havent cedit només un empat, marcant catorze gols i rebent-ne un, en un total de sis enfrontaments. Pel camí es van desfer de rivals tan poderosos com Brasil, Argentina i la República Democràtica d’Alemanya. En el partit decisiu, la selecció d’Alemanya Federal, país amfitrió, va veure com en els primers segons, i gràcies a una gran jugada de Cruyff, l’àrbitre la castigava amb un penal quan, literalment, cap dels seus jugadors encara no havia tocat la pilota. Neeskens el va transformar en gol. Malgrat tot, els holandesos no van poder evitar que els alemanys, acompanyats per la seva afició, consolidessin la seva fama d’equip gairebé invencible i acabessin capgirant el marcador i, per tant, fent-se amb el títol.

Semblava que Holanda havia deixat escapar una oportunitat única, però quatre anys més tard, a Argentina’78, en va tenir una altra d’immillorable i, malauradament, tampoc la va saber aprofitar. Sense Cruyff, però amb il•lustres supervivents de la selecció que va enlluernar el món en l’anterior Mundial, el seu camí fins la final no va ser tan brillant, però hi va arribar igualment amb tots els honors i amb ganes de treure’s l’espina clavada. No obstant això, altra vegada es va trobar davant l’equip amfitrió, una Argentina crescuda, a més, pel fervor d’una dictadura que va utilitzar el campionat com a reclam publicitari. El partit, per violent, va ser gairebé una guerra, i els holandesos van veure com l’arbitratge de Gonella escombrava, no gaire subtilment, cap a casa. Després d’haver anat per sota en el marcador durant molts minuts, Holanda va aconseguir empatar amb una rematada de cap de Nanninga. Per si això fos poc, i amb un equip argentí tocat per aquest gol, a l’últim minut Rensenbrink va enviar una pilota al pal: aquest és el moment de la història en què Holanda ha tingut més a prop el títol de campiona del món. A la pròrroga, el genial Kempes va donar la victòria a Argentina. Aquesta va ser la fi de la taronja mecànica.

Els qui són tan joves com jo recorden amb admiració, i potser també amb una mica de nostàlgia, la selecció holandesa que l’any 1988 es va procalamar campiona d’Europa. Koeman, Rijkaard, Gullit, Wouters, Van Breukelen i, és clar, Van Basten, van fer recordar als seus compatriotes l’equip de la dècada anterior. L’espectacle futbolístic que Holanda va donar en aquella Eurocopa, va culminar amb una cirereta espectacular: el gol impossible de volea que Van Basten va aconseguir a la final davant la URSS.

Els qui són més joves que jo recorden que al Mundial’98 la selecció holandesa va caure eliminada a les semifinals. El seu botxí va ser Brasil, que es va imposar en la sempre incerta i tantes vegades injusta tanda de penals. L’equip de Bergkamp, Kluivert, Cocu, els germans De Boer, Davids, Seedorf, Reiziger, Van der Sar (aquest excel•lent porter, encara en actiu i al màxim nivell!) i companyia, tampoc va assolir la fita mundial, però també va provocar admiració entre els aficionats.

I ara què? Som al present: Mundial de Sud-àfrica’10. Holanda s’ha convertit en la primera selecció classificada pels vuitens de final. Ahir va superar Japó per 1 gol a 0, amb un pobre nivell de joc, que no va diferir gaire del mostrat contra Dinamarca. On és l’admiració per aquest equip? D’aquí a uns anys, parlarem de nostàlgia? Amb uns precedents tan mecànics, sembla que, a hores d’ara, aquesta selecció funcioni amb una simple maneta. Tot i que, qui sap, potser a base de fer-la girar, ens acaba sortint un bon i refrescant suc de taronja.

Maneres de perdre

Ahir vam ser testimonis de com es complicaven la classificació dues de les seleccions grans. Però, evidentment, donant una imatge i desprenent unes sensacions radicalment oposades. Els joves alemanys, que tant ens van agradar en la seva estrena enfront Austràlia, es van veure sorpresos per la seriosa selecció sèrbia que, cal dir-ho, vaig reconèixer més ahir que no pas en la derrota davant Ghana. Als d’Antic, que necessitaven imperiosament la victòria, tot els va sortir de cara: fins i tot l’actuació d’un àrbitre –per més dades, espanyol- encaparrat a castigar un esport anomenat futbol. La pluja de targetes i la manca de criteri són dues constants que es repeteixen fatalment cada setmana en els arbitratges de la lliga espanyola i a les quals, malauradament, ja ens hem acostumat. Però a veure qui explica això als alemanys, que encara no han entès que per guanyar no només cal jugar bé, sinó que t’has de refer, una vegada rere l’altra, de les contínues decisions –discutibles- de certs personatges amb pretensions d’estrella. L’expulsió de Klose em va semblar tan escandalosa que per un moment vaig dubtar de si estava veient un partit del Mundial o el penúltim espectacle del bombero torero. Malgrat tot, Alemanya i Sèrbia van jugar a un nivell molt alt i, per mi, continuen sent candidates a arribar lluny en aquest campionat.

L’altra cara de la moneda la trobem amb l’Anglaterra de Capello, a punt d’estavellar-se estrepitosament. L’italià va castigar Green asseient-lo a la banqueta i va situar el Calamity titular, James –que als seus gairebé 40 anys es va convertir en el jugador més gran en debutar en un Mundial-, a la porteria, com si tots els problemes de l’equip s’arreglessin d’una manera tan simple. La trista realitat és que els anglesos s’estan diluint, no tenen arguments ni tan sols per marcar-li un gol a Algèria -que va fer un partit lloable- i fins i tot Rooney vaga pel camp sense saber ben bé quin és el seu objectiu. El calamitós “estil-Capello” fa que grans jugadors com Lampard, Gerrard, Terry i el mateix Rooney, semblin ànimes en pena intentant fer no se sap què. A aquesta trista Anglaterra pràcticament només li serveix la victòria en el partit contra Eslovènia i, vist el que hem vist fins ara, no sembla una empresa gens fàcil. Després de la França de Domenech, la següent carabassa –i ben grossa- se la pot endur el mal educat Capello.

P.S. Ahir vaig donar Argentina com a classificada. Bé, les matemàtiques, sempre precises, m’han avisat que això encara no és cert al 100 %. Demano disculpes pel meu error. De totes maneres, ja vaig avisar que la verge dels miracles estava de vacances. Bàsicament, això és un avís pels rivals d’Argentina d’una banda, i de l’altra, pels d’Uruguai i Mèxic, brillantment classificades.

França, de vacances

¡Grande Argentina i Viva México! La albiceleste és la primera selecció classificada pels vuitens de final, i ho va fer per la porta gran. Conduïts pel sempre genial Leo Messi i amb Gonzalo Higuaín com a destacat home-gol, els argentins van superar una Corea que, malgrat tot, va tenir les seves opcions a l’inici de la segona part, amb 2-1 al marcador. L’equip de Maradona es va deixar anar i El Pelusa va respirar tranquil: va aconseguir guanyar amb contundència i donant una molt bona imatge, i, d’altra banda, el seleccionador coreà Huh Jung-Moo no es va acostar a ell a menys distància que la que separa les dues banquetes. A diferència de fa 24 anys, en el Mundial de Mèxic, en què tots dos es van enfrontar com a jugadors i Jung-Moo va estovar Maradona durant tot el partit, en aquesta ocasió no hi va haver cap mena de contacte físic entre tots dos: ni tan sols es van donar la mà. Amb aquests precedents, s’entenen i fins i tot s’han d’aplaudir les queixes de Diego Armando: cal protegir els cracks de les salvatges entrades de segons quins mal anomenats jugadors.

L’altra notícia de la jornada és el repàs que Mèxic li va donar a França. Els de Javier Aguirre van saber esperar el seu moment per castigar el rival i deixar-lo contra les cordes. De tota manera, la dubtosa figura de Raymond Domenech no necessita l’ajuda de ningú per certificar el seu propi fracàs: ell tot sol es basta per dur el seu equip al K.O. tècnic. Ni l’home que li va salvar el coll en el darrer Mundial, Zinedine Zidane, el defensa: diu d’ell que no és un entrenador, sinó un alineador. I no se’n surt ni amb això; s’entén que Thierry Henry sigui suplent en el millor Barça de la història, però no d’aquesta selecció francesa que, tal i com ja vaig escriure fa uns dies, no sap a què juga. Els gols de Chicharito Hernández i de Blanco, de penal, col•loquen Mèxic amb més d’un peu i mig a vuitens. Només un miracle podria classificar els francesos, però, tal i com estan les coses, em temo que fins i tot la verge de Lourdes se n’ha anat de vacances.

Història d'Espanya

Qui ens havia de dir que la primera gran campanada del Mundial la patiria la selecció espanyola més favorita de la història? La seva condició de campiona d’Europa, però, sobretot, la filosofia del seu joc, la convertien –la converteixen, encara- en una de les màximes candidates al guardó final. Però el bon conjunt que forma l’equip de Vicente Del Bosque té davant seu el handicap més perillós: el de lluitar contra la història. Espanya no ha fet un bon campionat del món gairebé mai. Sí que és cert que en altres ocasions se li ha atribuït el paper de favorita, però de manera gratuïta, sense veritables arguments. Per joc, per talent i per potencial, enguany sí que aspira al màxim. Però la història no perdona i, com ja ha passat tantes vegades, el debut ha sigut negatiu. Bé, de fet, el partit d’ahir va ser negatiu perquè pràcticament ningú amb dos dits de front no s’esperava que Suïssa pogués derrotar el combinat espanyol, però jo no diria que totes les conclusions hagin de ser necessàriament pessimistes. A la primera meitat el joc d’Espanya va ser entre bo i molt bo, combinant, buscant, creant, provant, controlant escandalosament el ritme del partit. Un domini absolut. Només va mancar una mica de profunditat. A la represa, quan arribava el moment decisiu d’encarrilar el camí del triomf, els suïssos van aconseguir, en una jugada aïllada, el seu gol. A partir d’aquest moment sí que als jugadors espanyols els va faltar paciència, la tranquil•litat necessària per poder seguir fent el seu joc. Saber jugar amb el marcador en contra és un aspecte a millorar perquè pot ser clau en un campionat d’aquestes característiques. L’angoixa és una mala companya, però, tot i així, Espanya ho va intentar, amb força sentit, fins a l’últim segon (no és un tòpic).

Molt més desencertades que les accions dels jugadors em van semblar les declaracions de Luis Aragonés al final del partit. Amb un oportunisme vergonyós, l’ex-seleccionador va acusar l’equip de creure’s guanyador abans de jugar. Aquest grup s’ha mostrat humil i treballador i, que jo sàpiga, no ha celebrat res abans d’hora. Qui sempre guanya els partits, els Mundials i tot el que calgui abans d’hora és la premsa espanyola més rància, que històricament ven la pell del llop abans de caçar-lo i a un preu molt bo, per cert, i precisament el senyor Aragonés ho hauria de saber millor que ningú, això, perquè ell mateix ho va patir en la seva pròpia carn durant força temps.

I un últim comentari: és possible que ningú no s’hagi fixat en el clamorós penal que comet Iker Casillas en la jugada del gol suís? No he sentit ni vist cap comentari al respecte enlloc. El porter surt amb els peus per davant, toca la pilota, el peu, la cama i alguna cosa més, envestint descaradament el davanter, que fa una volta de campana abans de caure a terra. Al porter de Sud-àfrica Khune, per un mínim contacte amb l’uruguaià Luis Suárez, el van castigar amb penal i expulsió. Potser és que, a hores d’ara, encara continua sent tabú parlar obertament de les errades del capità de la selecció espanyola.

Minuts musicals

Des de la tranquil•litat que em dóna una mirada externa -i gens implicada en la causa- i una nul•la identificació amb el moment, avui vull parlar de la cerimònia que precedeix cada partit; efectivament, el meu ull despreocupat s’ha fixat en el comportament de certs humans en els breus instants en què les notes musicals dels himnes nacionals inunden els estadis. L’aparent seriositat del moment es veu sovint alterada per més d’una reacció que, sense pretendre-ho els protagonistes, resulta d’allò més còmica. Així, per exemple, els components de la selecció italiana ens van oferir un repertori de galls gairebé tan desafinats com la seva pròpia actuació, poc després, jugant a futbol, damunt del terreny de joc. Però si ens pensàvem que havíem assistit a una performance insuperable de despropòsits musicals, al cap de només uns segons els jugadors de Paraguai es van encarregar de desmentir-ho: després d’una intro sense lletra que a ben segur els va carregar d’aire els pulmons més del desitjable, van expirar amb tanta força que els seus crits van superar, fins i tot, les maleïdes trompetes de la graderia. Menció especial mereix el bon davanter Nelson H. Valdez: es va motivar de tal manera que gairebé desmanega el nen situat just davant seu. I per motivació, també, la del porter de la selecció de Portugal, Eduardo, que, abraçat al seu company, el fatxenda Cristiano Ronaldo, gairebé aconsegueix, amb els seus moviments estrambòtics, despertar-lo del seu son de príncep blau. Però, evidentment, el primer premi l’hem d’adjudicar al davanter coreà Jong Tae-Se, que es va convertir en protagonista fins i tot abans que comencés a rodar la pilota. Les seves llàgrimes galtes avall mentre sonava l’himne del seu país, no obstant, potser no eren d’emoció i, de fet, anaven dedicades al seleccionador rival, el brasiler Dunga, a qui li plouen les crítiques per haver convertit l’antic jogo bonito de la canarinha en un joc trist i gens seductor.

No és la meva intenció ferir sensibilitats parlant a la lleugera de la cerimònia dels himnes. Però és que a mi em passa com al recordat humorista Miguel Gila: els esdeveniments carregats de solemnitat els trobo divertidíssims. Tampoc no n’hi ha per tant; a la majoria del públic assistent als estadis els passa el mateix: fins i tot estan més pendents de si es veuen sortir per les pantalles dels marcadors que no pas de la cerimònia.

Decepcions i esperances

Jornada de decepcions. La més gran, segons el meu punt de vista, el joc d’Holanda. Amb el seu home més desequilibrant, Arjen Robben, a la banqueta acabant-se de recuperar d’una lesió, vaig trobar a faltar –i de quina manera!- la històrica creativitat de la selecció taronja. El centre del camp eminentment destructiu, amb Van Bommel i De Jong, nega la circulació de pilota a la que ens havien acostumat els holandesos en altres campionats. Van der Vaart va estar desaparegut i a Sneijder li va anar gran el paper de tirar-se l’equip a l’esquena. Però de tots els jugadors, el qui, per mi, va personificar el mal partit del seu equip, va ser, sens dubte, Robin Van Persie: lent, desencertat i mancat de l’estrella necessària per resoldre dins de l’àrea. A ben segur que des de la graderia, un seriós i concentrat Johan Cruyff deuria estar pensant que qualsevol temps passat va ser millor. Però no tot són males notícies pel conjunt holandès: va aconseguir guanyar el partit –fet gens menyspreable-, i a la segona meitat vam gaudir del talent del jove Eljero Elia; el davanter de l’Hamburg, descarat, va jugar sense por a equivocar-se i va ser protagonista dels millors moments del seu equip. Fins i tot va tenir un paper principal en el gol que va sentenciar el partit, obra del sempre treballador i eficaç Dirk Kuyt. Per part de Dinamarca vull destacar la feina del seu jugador referència, Nicklas Bendtner, que, tot i no estar al 100% físicament, ens va deixar tot un repertori de bones accions digne de ser mencionat.

L’altra decepció de la jornada va ser Itàlia. Bé, decepció relativa perquè... de debò ens va sorprendre el seu joc? Realment no ens esperàvem que no aconseguís guanyar a la selecció de Paraguai? Els italians, amb el seu joc gasiu, ja estan acostumats a les situacions extremes: fan una primera fase molt pobra, es classifiquen amb tota mena d’especulacions (dobles empats, goal average, per sorteig...) i acaben sent el rival a batre. No sempre els ha sortit bé, però el cert és que han guanyat quatre Copes del Món i, no ho oblidem, són els actuals campions. De totes maneres, la imatge, al final del partit, d’un Lippi amb la mirada perduda, gairebé absent, diu molt de com haurà de millorar el seu equip per tal de tenir alguna cosa a dir en aquest campionat.

I també em va decebre Camerun, de qui, francament, esperava molt més. Els japonesos, si no els atabalen gaire, són capaços de fer les coses ben fetes i treure un partit endavant. Eto’o i els seus companys hauran de fer un pensament: el seu futur en la competició està compromès.

I aquesta nit, com en qualsevol Mundial, tindrà lloc un esdeveniment del qual n’estaran pendents la majoria dels aficionats. No estic parlant ni de la inauguració ni de la final: simplement avui debuta Brasil.

Aquests joves alemanys

Per fi ha arribat el futbol-espectacle al Mundial de Sud-àfrica! Estic parlant, és clar, de la prodigiosa primera part d’Alemanya, que va passar per sobre, literalment, de la selecció australiana. El conjunt de Joachim Löw és digne d’estudi. Aquest entrenador està aconseguint dur a terme un canvi generacional gairebé complet, sense traumes ni grans discussions. Fa dos anys ja va fer un primer pas important en aquest relleu, i si no va aconseguir proclamar el seu equip campió d’Europa va ser perquè va topar amb la millor selecció espanyola de tots els temps. Ara encara aquest campionat del món amb una bona fornada de nous valors dels qui crec que se’n parlarà, i molt. Encapçalen la llista Mesut Özil i Thomas Müller, vint-i-un i vint anys respectivament. Ahir mateix vam poder comprovar com de perillosa (pel rival) pot ser la seva associació a la banda dreta. Els acompanyen Sami Khedira al centre del camp i Holger Badstuber a l’esquerra de la defensa. El porter Manuel Neuer també gaudeix de la confiança de l’entrenador després de la baixa d’Adler per lesió. I l’arma secreta, Marko Marin, a qui el més baix dels seus companys li treu ben bé un pam, és capaç de revolucionar un partit ell tot sol. La recent incorporació de tots aquests jugadors fa que els Podolski, Schweinsteiger, Lahm, Mertesacker i Gómez, tots ben coneguts, actuïn com a veterans de l’equip, i això que el més gran compta tot just vint-i-sis anys. Cal destacar, doncs, la joventut d’aquesta selecció alemanya, en la qual només tres homes superen la trentena: Klose, Friedrich i el tercer porter, Butt. L’aposta de Löw m’agrada i de moment ha començat amb molt bon peu. És cert que el seu primer rival va oposar poca resistència però, repeteixo, la primera part dels alemanys va ser, simplement, espectacular.

I si ahir parlàvem de jugadors calamitosos, avui hi podem tornar: no se m’acut un adjectiu millor per qualificar l’error del porter algerià, Chaouchi, en el gol eslovè, i la innocent mà dins de l’àrea del serbi Kuzmanovic. Dues jugades crucials que van condemnar els seus respectius equips. Paradoxalment, qui havia de posar les mans no ho va fer, i viceversa. Coses del futbol.